Revolucionem l'avaluació!

Avui toca la penúltima entrada del meu bloc, la darrer amb un contingut específic, i com no, toca parlar d’avaluació.

Comencem pel principi, què és avaluar?

Segons la rae en una de les seves accepcions (i poso la rae, perquè m’ha agradat més la definició) avaluar és:

Estimar los conocimientos, aptitudes y rendimiento de los alumnos.

Aquesta definició és molt semblant a l’idea d’avaluació que té en Zabala. Però què s’ha entès per avaluació durant anys i anys?

Doncs l’avaluació ha sigut durant molt de temps, i segur que per a molts encara ho és, sinònim de classificació, qualificació i finalitat. Venim d’una educació tradicional, en la que aprovar l’examen demostra el que es sap d’un tema i és la finalitat de l’ensenyament.

Perseguint la utopia d’ensenyar per a la vida, el que busquem no és que l’alumnat ens demostri el que saben o no a un examen, a una prova de paper i llapis. El que busquem o hauríem de buscar és que l’alumnat sigui competent i pugui aplicar uns coneixements (conceptuals, procedimentals i actitudinals) en problemes de la vida real.

Examens de paper i llapis
http://www.flickr.com/photos/zeligdoc/4537509080/

Com podem fer nosaltres això?

Si heu estat llegint aquest bloc ja en tindreu unes pistes, però tot lo anterior no serveix de res si en un dels passos del nostre procés d’ensenyament fallem. No serveix de res ensenyar en competències, si no avaluem per i/o amb competències.

Recordo els meus dies a l’institut, concretament entre 2001 i 2007, amb la qual cosa vaig estudiar majoritàriament amb la LOGSE, ja que la LOCE mai es va arribar a implantar. Les meves avaluacions eren exàmens i més exàmens, però gairebé tots eren d’estudiar un temari i abocar-ho tot a l’examen, i que queda de tot això? Molt poc.

Aquest tipus d’avaluació obsolet per tot i útil per moltes coses, no ens beneficia, ni beneficia l’avaluació com a mitjà per aprendre, que en definitiva és la seva funció.

A l'ensenyament, com molt bé explica en Zabala i na Neus Sanmarti, l’avaluació s’ha d’entendre per millorar la intervenció pedagògica, on l’alumnat deixa de ser el centre d’atenció i l’avaluació del mètode és la clau. Avaluar no deixa de ser un procés on primer hem de recollir informació, després s’ha d’analitzar i finalment s’ha de prendre una decisió.

Quin és el millor tipus d’avaluació?

Hi ha molts de tipus, però hi ha 3 que considero essencials:

1. 1-      L’avaluació inicial. Tot alumnat parteix d’unes idees prèvies dels coneixements, encara que no s’hagin donat. Tindran unes expectatives d’allò que aprendran i per tant és imprescindible partir de la base del coneixement de l’alumnat i òbviament, no serà igual per cadascun dels integrants d’un grup.
2. 2-      L’avaluació formadora. Aquest tipus prové de l’avaluació formativa, on les decisions i recomanacions són preses pel professorat, però en la formadora, aquest paper es deixa per l’alumnat.
3. 3-      Coavaluació i autoavaluació. On la primera es refereix a l’avaluació mútua resultant entre subjectes, i la segona ho fa per aquella on l’avaluador i l’avaluat són la mateixa persona.

Si posem en pràctica aquestos processos d’avaluació, el que fem d’alguna manera és treballar les competències transversals aprendre a aprendre i autonomia i iniciativa personal, ja que els ensenyem o saben veure el que fan malament i que poden fer per arreglar-ho, i deixem que ho facin autònomament. No obstant, aquesta tasca no és fàcil, i per tant els docents haurem d'esforçar-nos per tal que els nostres alumnes puguin assolir les competències, i la millor manera es canviant la nostra manera d'avaluar. 

Com? Algunes idees poden ser:

• Canviant la nostra manera de fer preguntes. No ens hem de limitar en preguntar allò que posa el llibre, o demanar allò que tal qual hem explicat. Les nostres preguntes han de ser productives, contextualitzades, han de donar indicis i el destinatari no ha de ser el professor, ja que d'aquesta manera afavorirem que els alumnes detallin més la seva resposta.
• Utilitzar el portafoli. Així els nostres alumnes podran ser conscients del seu propi aprenentatge i demostrar d'una manera fàcil i autònoma el seu procés de construcció de coneixement.
• Posar en pràctica la coavaluació. L'alumnat podrà ser partícip de la tasca del professor, conèixer de primera mà l'avaluació i ser conscients dels seus errors.
• Ús de rúbriques, per tenir clars i unificar els criteris de qualificació.

Avaluació competencial maig 2012 from Nuria Alart

Cada dia que avanço en la meva reflexió sobre l'aprenentatge, veig que l'ensenyament ha evolucionat igual que ho ha fet la societat, i que per tant les formules que vaig viure jo a la meva etapa a l'institut no són vàlids per la docència actual, i per tant és necessari canviar els nostres mètodes, per tal de poder d’actualitzar i modernitzar la nostra feina. No caiguem en la frase:

Ir a descargar

Currículum: solució o problema?

Aquesta setmana, pareix que tant en Ricard Llorca com na Gemma Tur s’han posat d’acord amb el tema per fer-nos reflexionar: el currículum.

Què és el currículum?

Segons la LOE:

Conjunt d’objectius, competències bàsiques, continguts, mètodes pedagògics i criteris d’avaluació de cadascun dels ensenyaments que regula la llei.

Suposo que aquestes alçades del curs tothom haurà llegit el seu currículum d’àrea per la ESO. La primera vegada que el llegeixes gairebé no saps que estàs llegint. Una sèrie de punts, idees, però res concret. Un parlar de tot però de res. I et demanes, realment això m’ha de servir a mi per desenvolupar la meva tasca docent?

Doncs si. Aquest document abstracte, desenvolupat per la nostra comunitat autònoma, a partir de la LOE, és el que tenim de referència per tal de saber per a què, què, quan i com s’ha d’ensenyar, a més de la forma d’avaluar (que, com i quan).

A partir del currículum oficial es van desenvolupant els nivells de concreció:

Esquema d'elaboració pròpia

Què podem fer nosaltres com a docents per desenvolupar el currículum?

Doncs lo més fàcil és buscar un llibre de text que s’adapti mínimament als continguts de les nostres programacions didàctiques, i a correr! Així esdevé el llibre de text (endemoniat, des de que hem començat l’assignatura) en el currículum. Pot ser això cert? Les editorials, es basen en els currículums oficials per desenvolupar els seus llibres, i per tant que els professors tenguin en aquest recurs tot allò que teòricament han de donar.

Però és això el que hem de fer? L’educació ha d’esdevenir seguir el llibre de text per tal d’arribar a tots els continguts del currículum?
Duim dies i dies diguent que l’educació d’ara ha d’estar encaminada a la formació integral dels i les individus, per tal d’estar preparats per la vida. I els llibres de text, per molt bons que siguin no ens ajunden a això. No podem desenvolupar les competències bàsiques que tant estimem i alavem. Si arribem a aquest punt i la resposta és si, no ha servit de res el nostre aprenentatge.

El professorat ha de ser lliure de, segons el currículum, decidir en que vol incidir més i en que menys, segons les realitats del centre i de l’aula. Per tant, no hem d’esdevenir esclaus dels llibres de text, ells no són la única font de coneixements, i per tant no podem fernos valer sols amb ells.

En aquest estadi ens trobem, tal com diu profesor en la secundaria els professors han de escollir entre el què i el com. El què ensenyem (quins continguts) i el com (amb un llibre de text, o amb altres materials).

Per ser un bon professor, hem d’estar en continu aprenentatge, per estar a l’ordre del dia amb el que saben els nostres alumnes. Hem de poder innovar, i anar més enllà del simples conceptes, deixar-nos anar per l’ensenyament i per formar a les persones de les futures generacions. Però amb cuidado! El nostre ensenyament ha de ser autèntic. L’alumnat aprèn de totes les experiències que viu, i pertant nosaltres mateixos podriem ensenyar-lis conductes o pensamentes que inconscientment podem realitzar, ensenyant així el currículum ocult.

Pot ser per pròximes lleis, no haurien de començar la casa pel terrat, omplint el currículum de conceptes que seràn impossibles de donar, i fer-lo més conseqüent a la realitat que han (i que haurem) de viure els professors a les aules. Escoltar i fer cas a la comunitat educativa més que un encert, és una obligació, ja que la realitat no la tenen uns pocs, sinó tots.

El camí que haurem de seguir serà difícil i necessitarem constància per tal de desenvolupar el millor sistema educatiu, en que siguem capaços d’arribar a tot l’alumnat. Qui va dir que els començaments fosin fàcils? Jo, espero, lluitar per avançar cap a la nostra utopia.

Fotos de creative comons i pròpies. Make your own slideshow with music at Animoto.