Punt final?

Doncs bé, avui ens trobem davant la darrera entrada de l’assignatura de processos i contextos educatius. Aquest camí que va començar el 3 d’octubre amb una mirada escèptica, acaba avui amb una gran satisfacció.

Quan vaig entrar al màster, pensava en l’educació que jo havia rebut mitjançant la LOGSE. Recordo com diferents professors dictaven apunts, o donaven les lliçons del llibre, sense gaires suports diferents, a excepció d’alguna pel·lícula a les classes d’anglès o filosofia, alguna imatge a cultura clàssica o les anomenades excursions. Però també existia algun docent que s’esforçava més per a que aprenguéssim, fent algun examen diferent, altres més experimentals ens duien al laboratori per ensenyar-nos les aplicacions del que havíem aprés a l’aula i un que va deixar de costat el llibre i ens portava a l’aula d’audiovisuals, per experimentar amb l’única pissarra electrònica que existia al 2007 al centre.

Per altre costat, els pocs contactes que he tingut posteriorment amb la docència en l’etapa secundària, tampoc han estat gaire diferents, ja que han estat classes de repàs on lo important per als alumnes és aprovar l’assignatura, i tu com a docent, t’has de centrar en el que han donat a classe i com fer-los entendre millor.

Ara, ja queden enrere totes les idees preconcebudes i experimentades que tenia en vers l’educació, perquè la meva visó ha canviat. L’arribada de les competències i l’ensenyament per a la vida és el que més m’ha marcat. L’escola ha heretat anys i anys sense innovació, estancant-se en un continguts avaluables mitjançant exàmens que no avaluen el que sabem, sinó que són proves punitives per tal de seguir avançant cap a la universitat.

Per això els nous docents hem de seguir avançant per revolucionar l’ensenyament, adaptant-lo al segle XXI. Les circumstàncies són molt diferents, el que es pretén ja no és el mateix, i els mètodes i recursos són infinits, els hem de cercar i fer-los servir, per tal de donar lo millor de nosaltres com professors i que els nostres alumnes completin el seu aprenentatge.

Why technology? from Sandra Pires

Cadascú té el seu propi entorn d’aprenentatge (PLE), nosaltres el que hem de fomentar i aconseguir que els nostres alumnes ampliïn el seu PLE, a més d’anar ampliant el nostre (sobretot al món virtual) per tal de poder fer aquesta tasca més fàcil. Durant aquesta assignatura, he pogut ampliar el meu entorn d’aprenentatge, gràcies als artefactes que setmana rere setmana havia d’utilitzar per reforçar el meu aprenentatge i anar omplint la meva borsa de recursos per utilitzar el dia que pugui exercir aquesta professió.

PLE personal a dia 3/12/2012 (elaborat amb Bubbl.us)

A classe ja hem anat reflexionant en què ha canviat la nostra visió de l’educació i aquest vídeo no és altre cosa que la síntesi per part de n’Irantzu, na Celia, na Natalia, na Sandra i jo, del que hem aprés al llarg del nostre procés d’aprenentatge crític de l’educació.

Per finalitzar, no cull acabar sense deixar unes pinzellades del que pensem tots els que hem caminat junts pel laberint de l’educació. Ha estat un plaer poder llegir-vos. Això no és un punt final, ara començarà la vertadera tasca com a docents.

María José

Revolucionem l'avaluació!

Avui toca la penúltima entrada del meu bloc, la darrer amb un contingut específic, i com no, toca parlar d’avaluació.

Comencem pel principi, què és avaluar?

Segons la rae en una de les seves accepcions (i poso la rae, perquè m’ha agradat més la definició) avaluar és:

Estimar los conocimientos, aptitudes y rendimiento de los alumnos.

Aquesta definició és molt semblant a l’idea d’avaluació que té en Zabala. Però què s’ha entès per avaluació durant anys i anys?

Doncs l’avaluació ha sigut durant molt de temps, i segur que per a molts encara ho és, sinònim de classificació, qualificació i finalitat. Venim d’una educació tradicional, en la que aprovar l’examen demostra el que es sap d’un tema i és la finalitat de l’ensenyament.

Perseguint la utopia d’ensenyar per a la vida, el que busquem no és que l’alumnat ens demostri el que saben o no a un examen, a una prova de paper i llapis. El que busquem o hauríem de buscar és que l’alumnat sigui competent i pugui aplicar uns coneixements (conceptuals, procedimentals i actitudinals) en problemes de la vida real.

Examens de paper i llapis
http://www.flickr.com/photos/zeligdoc/4537509080/

Com podem fer nosaltres això?

Si heu estat llegint aquest bloc ja en tindreu unes pistes, però tot lo anterior no serveix de res si en un dels passos del nostre procés d’ensenyament fallem. No serveix de res ensenyar en competències, si no avaluem per i/o amb competències.

Recordo els meus dies a l’institut, concretament entre 2001 i 2007, amb la qual cosa vaig estudiar majoritàriament amb la LOGSE, ja que la LOCE mai es va arribar a implantar. Les meves avaluacions eren exàmens i més exàmens, però gairebé tots eren d’estudiar un temari i abocar-ho tot a l’examen, i que queda de tot això? Molt poc.

Aquest tipus d’avaluació obsolet per tot i útil per moltes coses, no ens beneficia, ni beneficia l’avaluació com a mitjà per aprendre, que en definitiva és la seva funció.

A l'ensenyament, com molt bé explica en Zabala i na Neus Sanmarti, l’avaluació s’ha d’entendre per millorar la intervenció pedagògica, on l’alumnat deixa de ser el centre d’atenció i l’avaluació del mètode és la clau. Avaluar no deixa de ser un procés on primer hem de recollir informació, després s’ha d’analitzar i finalment s’ha de prendre una decisió.

Quin és el millor tipus d’avaluació?

Hi ha molts de tipus, però hi ha 3 que considero essencials:

1. 1-      L’avaluació inicial. Tot alumnat parteix d’unes idees prèvies dels coneixements, encara que no s’hagin donat. Tindran unes expectatives d’allò que aprendran i per tant és imprescindible partir de la base del coneixement de l’alumnat i òbviament, no serà igual per cadascun dels integrants d’un grup.
2. 2-      L’avaluació formadora. Aquest tipus prové de l’avaluació formativa, on les decisions i recomanacions són preses pel professorat, però en la formadora, aquest paper es deixa per l’alumnat.
3. 3-      Coavaluació i autoavaluació. On la primera es refereix a l’avaluació mútua resultant entre subjectes, i la segona ho fa per aquella on l’avaluador i l’avaluat són la mateixa persona.

Si posem en pràctica aquestos processos d’avaluació, el que fem d’alguna manera és treballar les competències transversals aprendre a aprendre i autonomia i iniciativa personal, ja que els ensenyem o saben veure el que fan malament i que poden fer per arreglar-ho, i deixem que ho facin autònomament. No obstant, aquesta tasca no és fàcil, i per tant els docents haurem d'esforçar-nos per tal que els nostres alumnes puguin assolir les competències, i la millor manera es canviant la nostra manera d'avaluar. 

Com? Algunes idees poden ser:

• Canviant la nostra manera de fer preguntes. No ens hem de limitar en preguntar allò que posa el llibre, o demanar allò que tal qual hem explicat. Les nostres preguntes han de ser productives, contextualitzades, han de donar indicis i el destinatari no ha de ser el professor, ja que d'aquesta manera afavorirem que els alumnes detallin més la seva resposta.
• Utilitzar el portafoli. Així els nostres alumnes podran ser conscients del seu propi aprenentatge i demostrar d'una manera fàcil i autònoma el seu procés de construcció de coneixement.
• Posar en pràctica la coavaluació. L'alumnat podrà ser partícip de la tasca del professor, conèixer de primera mà l'avaluació i ser conscients dels seus errors.
• Ús de rúbriques, per tenir clars i unificar els criteris de qualificació.

Avaluació competencial maig 2012 from Nuria Alart

Cada dia que avanço en la meva reflexió sobre l'aprenentatge, veig que l'ensenyament ha evolucionat igual que ho ha fet la societat, i que per tant les formules que vaig viure jo a la meva etapa a l'institut no són vàlids per la docència actual, i per tant és necessari canviar els nostres mètodes, per tal de poder d’actualitzar i modernitzar la nostra feina. No caiguem en la frase:

Ir a descargar

Currículum: solució o problema?

Aquesta setmana, pareix que tant en Ricard Llorca com na Gemma Tur s’han posat d’acord amb el tema per fer-nos reflexionar: el currículum.

Què és el currículum?

Segons la LOE:

Conjunt d’objectius, competències bàsiques, continguts, mètodes pedagògics i criteris d’avaluació de cadascun dels ensenyaments que regula la llei.

Suposo que aquestes alçades del curs tothom haurà llegit el seu currículum d’àrea per la ESO. La primera vegada que el llegeixes gairebé no saps que estàs llegint. Una sèrie de punts, idees, però res concret. Un parlar de tot però de res. I et demanes, realment això m’ha de servir a mi per desenvolupar la meva tasca docent?

Doncs si. Aquest document abstracte, desenvolupat per la nostra comunitat autònoma, a partir de la LOE, és el que tenim de referència per tal de saber per a què, què, quan i com s’ha d’ensenyar, a més de la forma d’avaluar (que, com i quan).

A partir del currículum oficial es van desenvolupant els nivells de concreció:

Esquema d'elaboració pròpia

Què podem fer nosaltres com a docents per desenvolupar el currículum?

Doncs lo més fàcil és buscar un llibre de text que s’adapti mínimament als continguts de les nostres programacions didàctiques, i a correr! Així esdevé el llibre de text (endemoniat, des de que hem començat l’assignatura) en el currículum. Pot ser això cert? Les editorials, es basen en els currículums oficials per desenvolupar els seus llibres, i per tant que els professors tenguin en aquest recurs tot allò que teòricament han de donar.

Però és això el que hem de fer? L’educació ha d’esdevenir seguir el llibre de text per tal d’arribar a tots els continguts del currículum?
Duim dies i dies diguent que l’educació d’ara ha d’estar encaminada a la formació integral dels i les individus, per tal d’estar preparats per la vida. I els llibres de text, per molt bons que siguin no ens ajunden a això. No podem desenvolupar les competències bàsiques que tant estimem i alavem. Si arribem a aquest punt i la resposta és si, no ha servit de res el nostre aprenentatge.

El professorat ha de ser lliure de, segons el currículum, decidir en que vol incidir més i en que menys, segons les realitats del centre i de l’aula. Per tant, no hem d’esdevenir esclaus dels llibres de text, ells no són la única font de coneixements, i per tant no podem fernos valer sols amb ells.

En aquest estadi ens trobem, tal com diu profesor en la secundaria els professors han de escollir entre el què i el com. El què ensenyem (quins continguts) i el com (amb un llibre de text, o amb altres materials).

Per ser un bon professor, hem d’estar en continu aprenentatge, per estar a l’ordre del dia amb el que saben els nostres alumnes. Hem de poder innovar, i anar més enllà del simples conceptes, deixar-nos anar per l’ensenyament i per formar a les persones de les futures generacions. Però amb cuidado! El nostre ensenyament ha de ser autèntic. L’alumnat aprèn de totes les experiències que viu, i pertant nosaltres mateixos podriem ensenyar-lis conductes o pensamentes que inconscientment podem realitzar, ensenyant així el currículum ocult.

Pot ser per pròximes lleis, no haurien de començar la casa pel terrat, omplint el currículum de conceptes que seràn impossibles de donar, i fer-lo més conseqüent a la realitat que han (i que haurem) de viure els professors a les aules. Escoltar i fer cas a la comunitat educativa més que un encert, és una obligació, ja que la realitat no la tenen uns pocs, sinó tots.

El camí que haurem de seguir serà difícil i necessitarem constància per tal de desenvolupar el millor sistema educatiu, en que siguem capaços d’arribar a tot l’alumnat. Qui va dir que els començaments fosin fàcils? Jo, espero, lluitar per avançar cap a la nostra utopia.

Fotos de creative comons i pròpies. Make your own slideshow with music at Animoto.

La utopia de l'educació per competències

Aquesta setmana he pogut endinsar-me més en l'idea de l'educació que tinc i, conseqüentment, en la classe de professora que vull ser.

Per la meva manera de ser hem considero una persona idealista. Els meus valors, les meves idees sempre tendeixen cap una utopia. Però alhora també soc realista, ja que veig lo que hi ha, el que ens envolta i vull transformar-lo cap a la meva idea utòpica. De fet gracies a això soc qui soc i no ho canviaria de cap manera.

Moltes vegades he parlat amb els meus amics sobre l'idea de l'educació, la meva concepció de l'educació i el que s'ha d'ensenyar i el que no (òbviament, des d'un punt de vista molt simple, ja que jo no soc cap experta). I sense saber-ho estava advocant pel tipus d'educació que parla Zabala, Adell, Esteve o Alzina. Una educació competent, que ens prepari més per la vida, que no per la universitat, apostant per l'educació social, en valors, en drets i deures dels ciutadans, en l'esperit crític, observar el món que ens envolta, en la vida en general, és la meva opció.

Però com podem arribar a ensenyar o formar en aquests conceptes o aquestes "coses"?
Això com assenyala Zabala [1] es fa mitjançant les competències, que ens ajuden a crear uns conceptes, procediments i actituds, que després podrem aplicar al llarg de la nostra vida.

COMPETÈNCIA: És la capacitat o habilitat d’efectuar tasques o fer front a situacions diverses de forma eficaç en un context determinat. I per això és necessari mobilitzar actituds, habilitat i coneixements al mateix temps i de forma interrelacionada.

L’adquisició de coneixements, sense una aplicació pràctica o sense la comprensió d’aquests, realment no ens serveix de gaire, quan ens exposem als problemes del món real.

Quines són les competències bàsiques?


LES COMPETÈNCIES BÀSIQUES on PhotoPeach


Depenen només d'una assignatura o àrea?
Doncs no. Les competències han de ser interdisciplinars, i així ho diu la Llei Orgànica d’Educació (LOE). Totes les àrees a cada etapa, tenen que desenvolupar les diferents competències, mitjançant conceptes, actituds o processos.


El ser competent no és un tot o res, ni és qüestió de coneixements, sinó de com una persona és capaç de resoldre un problema amb eficàcia. Per això cal haver treballat la memorització, la comprensió, el saber fer i el ser. Per tant, encara que nosaltres ensenyem a sumar, restar i multiplicar, si no posem aquestes operacions ens contexts complexos, els nostres alumnes no podran resoldre amb èxit els problemes de la vida quotidiana. Així doncs, l’enfocament de l’ensenyament ha de ser globalitzador.

Es poden ensenyar diferents coneixements, però no tots els alumnes ho entendran de la mateixa manera, i per tant l’assimilació i la posada en pràctica a la resolució de problemes no serà reeixida. És aquí on intervé la atenció a la diversitat.

Per treballar amb competències és imprescindible poder conèixer els processos de construcció de coneixements que tenen els alumnes per així poder afinar més al seu aprenentatge. Això que és tan fàcil a simple vista, en un aula amb 25 alumnes pot esdevenir una gran odisea, de manera que haurem dissenyar plans de treball adients per desenvolupar la nostra tasca el millor possible, on una de les millors maneres pot ser l’aprenentatgeentre iguals.

Tot això ha conduit a que reafirmi més la meva idea de ser professora. Vaig viure un tipus d'educació, que per unes coses va ser bona però per altres no, i per tant tinc ganes de canviar, de seguir caminant cap a la utopia, sempre amb constància, dedicació i professionalitat.

Professorat, on volem anar?

Si la setmana passada parlàvem del sistema educatiu i com ha evolucionat i ha d’evolucionar, avui toca parlar de la figura del professor/a.

Fotografia 1: Recolçament dels professors abans i ara (per Chanu)

Durant els darrers anys hem pogut observar com la figura del professor ha anat variant. Abans, el mestre era una figura de coneixement, respecte i autoritat, pot ser (com diu Esteve [1]) existia una situació injusta en vers l'alumne. Ara, paradoxalment, ens trobem en una situació contràriament injusta, l'alumne té impunitat per fer el que vulgui, sense que funcionin degudament els mecanismes d'arbitratge.

Com hem arribat fins aquest punt? 

Després d'una etapa d'autoritarisme del professor, de voler ser l'únic transmissor de coneixement, juntament amb el llibre, s'ha volgut canviar el sistema, fent que l'alumne sigui igual que el professor, cosa que ha arribat a l'extrem que es pot viure avui en dia a les aules.

La societat globalitzada, ha fet que determinats valors que abans s'ensenyaven a casa(l'anomenada 1ª educació [2]) s'hagin de promoure i fomentar des de l'escola, que és a dia d'avui en dia la institució que millor pot desenvolupar aquesta funció.

Això és una responsabilitat més que tenen els professors a l'hora de desenvolupar la seva tasca, i ara més que mai, el professor esdevé un educador més que un professor.

Estam els docents preparats per assumir aquestes funcions? Sabem els professors el que necessitem per donar un ensenyament de qualitat?
Doncs, jo penso que no. La nostra formació és molt específica però insuficient per a la nostra tasca. Tots el professors d'ensenyament secundari som llicenciats en carreres específiques (biologia, química, filologies, història, etc..) però en sabem poc, molt poc de pedagogia, per ensenyar el que sabem i afrontar el dia a dia a les aules (com molt bé anomena Esteve, els docents arriben als centres amb un "xoc de realitat" que no s'esperaven).

Les aules són un vertader reflex de la societat, on els docents han de desenvolupar la seva tasca el millor possible. Diferents cultures, situacions familiars, estructures, interessos, coneixements, valors, etc. És, per tant, una obligació abandonar el model generalista, atracar-se més a la realitat individual de cada alumne per poder avançar en un nou model d'ensenyar.

Però és només pedagogia i coneixement específic el que necessitem els professors??
Per alguns la resposta pot ser simple i clara: SI. Però no hem de caure en l'error de deixar de costat una constant que ha canviat de dalt a baix la societat: la tecnologia. Els nostres alumnes viuen amb les tecnologies. Tots o quasi tots tenen ordenadors a la seva casa i accedeixen a internet. I nosaltres com a docents, no podem viure d'esquenes a aquesta realitat, i és per això que hem d'innovar i introduir les TIC a la nostra metodologia d'ensenyament.

Com implantem les TIC a la nostra metodologia docent?
Alguns poden pensar que simplement és tenir un ordinador a classe, una pissarra electrònica, projector i seguir donant la classe com abans. No s'ha de caure en la tentació de canviar la pissarra per la presentació digital. Si no queim en aquest error, podrem introduir la tecnologia i els coneixements tecnològics a les nostres aules amb un sentit, canviant vertaderament la nostra metodologia i avançant cap el TPACK.

Però que és això del TPACK?
És simplement el resultat de convergir el coneixement disciplinar (el que hem adquirit durant la carrera), el coneixement pedagògic (que estam coneixent i desenvolupant gràcies al màster de formació del professorat, de com ensenyar el que ja sabem als alumnes) i el coneixement tecnològic. És a dir el coneixement tecnològic pedagògic disciplinar. Si som capaços de conjuminar aquest coneixement podem esdevenir "superprofessors".

Com senyala Adell al vídeo, i seguint la feina que ha fet Judi Harris, el coneixement i l'aprenentatge no ha d'estar lligat a una eina, sinó que l'eina ens ha de facilitar el coneixement.

Podem assumir totes aquestes funcions?
A no ser que siguem "superpersones", ens costarà assumir totes les tasques, cosa que no implica una deixadessa de funcions. La millor manera, com assenyala Francesc Imbernon [3], és mitjançant la cooperació entre professors, amb treball en equip, perquè l'educació no és cosa d'un sinó de tots.


Tot això, contribueix i reafirma la meva idea que per ser un bon professor, introduint noves metodologies i formar a persones, més que coneixements has de tenir vocació, ganes i il·lusió pel que fas, ja que sinó únicament ens cenyirem als models esgotats d'ensenyament, podent frustrar als nostres alumnes i frustrar-nos nosaltres mateixos en la nostra tasca. Al cap i la fi, ensenyar/educar/formar alumnes no és únicament explicar, sinó el resultat de totes les experiències que tenim a la vida i que influeixen en la nostra personalitat.

Educació d'abans i d'ara

Aquesta setmana amb lectura dels capítols 4 i 1 del llibre 11 Ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias de Zabala i Arnau hem profunditzat una mica en el model d’ensenyança que tenim i el que volem.

Partim d’una base històrica en que l’educació ha estat concebuda per uns pocs, que podien permetre’s el, que fins fa poc era el luxe, estudiar.

L’educació tradicional, estava basada en un model de transmissió i reproducció, en el que els professors eren els únics intermediaris entre els alumnes i el coneixement, on la teoria importava més que la pràctica i com finalitat de totes les etapes era anar a la universitat.

Encara que això hauria de quedar ja queda un poc enrere...  Si recordem una mica les nostres experiències com alumnes, recordarem d’una manera o d’altre, com hem estat víctimes aquest tipus d’educació, o per lo menys de la base del mètode. I podem pensar, ja ens va estar bé! A nosaltres pot ser si, però i a la resta de companys i companyes? Doncs possiblement torbarem companys i companyes que moltes de les coses no els hi han servit, amb la qual cosa evidenciem que no ens hem de centrar en nosaltres mateixos per avaluar el sistema.

La universalització de l’educació, ha suposat una ruptura d’aquest mètode. No tothom té les mateixes expectatives a la vida, ni inquietuds i per això no ens podem basar el la visió elitista i instructiva de l’educació tradicional.

Per tant és necessari un nou mètode, la educació nova, on hi hagi una formació integral de les persones, on es desenvolupin les capacitats de l’ésser humà i realment l’educació sigui educativa, tenint en compte la vessant pràctica de la formació, i utilitzant les tots el recursos dels que disposem, com per exemple les TIC.

EDUCACIÓ TRADICIONAL	NOVA EDUCACIÓ
Etapes successives preparatòries a la UNIVERSITAT	Educació global i integral de les persones
Ensenyança com a model de transmissió i reproducció verbal	Desenvolupament de totes les capacitats
Funció instructiva i profesionalitzadora	Funció educativa
Teoria per damunt de la pràctica	Valoració aplicativa del coneixement

 Taula 1: Principals diferències entre els models d'enesenyament (elaboració pròpia)

Però l’educació de l’escola s’ha de limitar a continguts d’unes àrees? És precís ensenyar en valors a l’escola?

Segons la meva manera de veure-ho, no s’ha de limitar a les àrees. L’educació s’ha d’entendre com un TOT, com un conjunt, en la que no es pot deixar de banda elements importants que faran falta als i les nostres alumnes el dia de demà.

La societat va canviant, i amb aquesta els requisits o les exigències d’aquesta en vers l’educació, un dels problemes de l'educació actual [1]. I ara en aquest moment es reclama a l'ensenyança una formació en valors i capacitats, aspectes que fins no fa gaire temps es deixaven per l'aprenentatge a la família. Pot ser estem carregant molt més als professors, però les generacions futures, que estan desenvolupant-se dia a dia a les nostres aules, han de tenir una sèrie de valor, actituds i capacitats, que si no s’inculquen a les famílies, s'hauran d'aprendre i forjar a l'escola. Així s’ha de compartir entre l’educació i la família la formació integral.

Aquesta manera d’ensenyar ja porta temps desenvolupada tant en declaracions universals com en les lleis del nostre estat sobre educació, encara que l’hora de posar-les en marxa, el professorat no acaba d’integrar-se.

“Tenim escoles del segle XIX, professorat del segle XX i alumnes del segle XXI” Francesc Imbernon. Eivissa. 2009.

La societat, el món en general, avança a velocitats vertiginoses, i pareix que els professors i les escoles es queden estancats a les idees de fa anys, cosa que complica l’adaptació a l’entorn. L’aprenentatge no és finit, no és únic, i els professors ho han de tenir clar. Si volem ensenyar, primer hem d’aprendre i ha de ser de manera continuada i des de la innovació. Pot ser molts professors no ho veuen o no estan del tot d’acord, però el repte que tenim pel davant comporta una gran responsabilitat, a la qual hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies, ja que de la nostra tasca depèn d’alguna manera, el futur de noves generacions. 

Let's go!

Hola a tothom!

Soc na Maria Jose i just acabo de començar el màster de formació del professorat. Pels que no em conegueu soc llicenciada en Química, enamorada d'Eivissa, i tenc una gran admiració per tot el que ens envolta. La docència sempre m'ha agradat, així que aquí estic, intentant que el meu projecte de professora esdevengui en un fet.

Avui començo el meu bloc, a mode de portafoli, de l'assignatura Processos i Contextos Educatius.

Us deixo una cançó d'un compositor que he descobert aquest estiu, i m'agrada molt. Espero que us agradi!